La vía sepulcral romana situada a l’actual plaça Vila de Madrid formava part d’un vial secundari que connectava la colònia de Barcino amb la zona que avui coneixem com Sarrià. Al llarg d’aquest camí, a ambdós costats, s’alçaven tombes de persones de les classes populars, datades entre els segles I i III de la nostra era.

Els monuments funeraris presents en aquest tram eren variats: aras, esteles i, especialment, cupes, aquestes últimes construccions semicirculars que recorden la forma d’un petit tonel de fusta i que constitueixen un dels elements més característics de la necròpoli. Aquesta zona funerària va estar en ús durant diversos segles i, amb el temps, les successives deposicions provocades per la riera acabaren sepultant completament els monuments, fet que ha contribuït a la seva excel·lent conservació.

Amb el creixement de la ciutat durant l’edat mitjana i moderna, l’espai va adquirir nous usos. L’any 1588 s’hi va construir el convent de les Carmelites Descalces, integrant la zona antiga dins del complex religiós. Ja al segle XX, els bombardejos de la Guerra Civil van ocasionar importants danys tant a l’església com a la resta de dependències del convent. Això va portar l’ajuntament a considerar el trasllat de la comunitat religiosa i a iniciar un procés de remodelació urbanística. Durant aquests treballs, a finals dels anys quaranta, es va definir la plaça tal com la coneixem avui i es van descobrir els restes de la necròpoli romana, obrint una finestra fascinant a la història antiga de Barcino.

Al costat de la zona arqueològica, el Centre d’Interpretació ofereix als visitants la possibilitat de conèixer els objectes trobats al jaciment i d’aprofundir en la organització del territori romà. Així, es poden entendre millor aspectes com la centuriació, les vies i camins, i el complex món funerari de la ciutat, amb els diferents ritus documentats a la necròpoli, que expliquen com els habitants de Barcino gestionaven la memòria dels seus difunts.

Aquest espai, doncs, no només conserva testimonis materials de l’antiga Barcino, sinó que també ofereix una experiència educativa i cultural que permet connectar amb la vida quotidiana, les creences i les pràctiques funeràries dels primers barcelonins.

Entre les Rambles i el Portal de l’Àngel, lleugerament per sobre del carrer de Portaferrissa, s’obre una plaça dedicada —o millor dit, agermanada— amb la ciutat de Madrid. És aquí, a la plaça Vila de Madrid, on descobrim una de les joies més sorprenents i sovint desconegudes de les restes de la Barcino romana: la Via Sepulcral Romana.

Encara recordo perfectament el dia que la vaig descobrir. Caminava per la ciutat, com faig sovint, sense rumb fix, i vaig decidir fer drecera per aquesta plaça. De sobte, em vaig topar amb una autèntica meravella arqueològica. Aquell indret, que fins llavors havia estat només un lloc de pas, va deixar de ser-ho per sempre. A partir d’aquell moment, ja no tornaria a mirar-lo amb els mateixos ulls.

La Via Sepulcral està conservada i gestionada pel MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) i es pot visitar de prop, però també és possible contemplar-la des de la part superior, a nivell de carrer. Les tombes es troben uns quants metres per sota de l’actual nivell del sòl, conseqüència natural del pas del temps i de les successives capes de sediments que, al llarg dels segles, han anat elevant la cota urbana. El mateix fenomen ha permès que aquestes restes hagin arribat fins a nosaltres en un estat de conservació excepcional.

Fins ara, Barcino ens havia explicat sobretot com vivien els seus habitants: les domus, les muralles, els carrers, l’aigua, el comerç. Però aquí el relat canvia. A la Via Sepulcral descobrim com morien, o millor dit, com entenien la mort. Les tombes, les esteles i els monuments funeraris ens parlen de rituals, de creences i de la manera com les classes populars romanes volien ser recordades.

Passejar per aquest espai és fer un viatge silenciós al passat, una pausa inesperada enmig del bullici del centre de Barcelona. Un recordatori que sota els nostres peus s’hi amaguen segles d’història i que, de vegades, només cal fer una drecera per trobar-se cara a cara amb la memòria eterna de la ciutat.