Barcelona és una ciutat que presumeix de llum, d’art i de vida al carrer. Però sota aquesta imatge hi ha capes d’història molt més incòmodes. Una d’elles és la de la Casa del Botxí, un espai poc conegut situat a tocar de la plaça del Rei, que ens parla de la justícia antiga, de la pena de mort i d’una figura tan necessària com rebutjada: el botxí. 

Durant l’edat mitjana i fins ben entrat el segle XIX, el botxí era l’encarregat d’executar les condemnes dictades per les autoritats. Era un funcionari municipal, contractat pel Consell de Cent, però socialment marginat. Ningú volia compartir espai amb ell. Ni carrer, ni mercat, ni parròquia. La solució va ser clara: donar-li una casa als límits simbòlics de la ciutat, en un lloc ambigu, ni del tot dins ni del tot fora de la Barcelona “respectable”. 

La Casa del Botxí, considerada una de les més petites de la ciutat, no destacava per la seva arquitectura. I això no era casual. No havia de cridar l’atenció. Era un lloc funcional, discret, gairebé amagat. Un recordatori silenciós que la violència legal existia, però que ningú no volia mirar de cara. 

La professió de botxí no es limitava a executar condemnes de mort. També aplicava tortures judicials, càstigs corporals i s’encarregava de tasques considerades impures, com la retirada de cadàvers. Tot això el convertia en una figura envoltada de supersticions. Es deia que portava mala sort, que tocar-lo contaminava, que els seus diners no eren nets. Alguns comerciants preferien perdre una venda abans que tractar-hi directament. 

Com passa sovint amb allò que fa por, al voltant del botxí van créixer les llegendes. Rumors sobre la  venda d’ossos d’ajusticiats, cordes de penjats o objectes relacionats amb les execucions. Històries exagerades o no, però que reflecteixen perfectament la por col·lectiva que generava. 

Amb el pas del temps, la figura del botxí no va desaparèixer de cop. Al segle XIX, Barcelona va tenir botxins famosos, com Nicomedes Méndez, executor de desenes de condemnes amb garrot vil. Era conegut, temut i alhora profundament sol. La seva vida personal va estar marcada per l’estigma social, fins al punt que fins i tot després de retirar-se va intentar —sense èxit— reconvertir la seva fama en un espectacle al Paral·lel. 

Amb l’abolició progressiva de la pena de mort, la Casa del Botxí va perdre la seva funció original. Però el seu valor històric es manté. Avui, milers de persones passen per la plaça del Rei sense saber que allà mateix la ciutat va decidir amagar una de les seves realitats més dures. 

Parlar de la Casa del Botxí no és parlar només d’un edifici, sinó d’un sistema. D’una societat que delegava la mort en una sola persona i després l’excloïa. Un espai que ens recorda que la història de Barcelona no és només bellesa i  esplendor, sinó també ombra, contradicció i memòria.