Al bell mig del nucli polític i històric de Barcelona, a tocar de la plaça de Sant Jaume, s’amaga un dels espais arqueològics més fascinants de la ciutat: la Domus del carrer Sant Honorat. Aquest jaciment permet endinsar-se, gairebé sense adonar-se’n, en la vida quotidiana d’un personatge destacat de la Barcino del segle IV i, alhora, descobrir l’activitat comercial de la Barcelona medieval.

L’espai conserva les restes d’una gran domus romana —una casa urbana de dimensions considerables— i diversos locals comercials d’època tardorromana. A tot plegat s’hi sumen sis impressionants silos medievals dels segles XIII i XIV, testimonis d’un període de gran vitalitat econòmica a la ciutat.

Descobriment i excavació del jaciment

L’any 2002 es va dur a terme una excavació arqueològica a la finca situada al carrer de la Fruita, cantonada amb el carrer Sant Honorat. Tot i que els resultats van ser molt rellevants, el descobriment no va ser del tot inesperat: ja el 1999 s’havien fet sondejos previs que havien permès localitzar els primers mosaics romans.

Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques es van poder recuperar els vestigis d’una important residència romana i les estructures d’un gran magatzem medieval, fet que confirma la continuïtat d’ús d’aquest espai al llarg dels segles.

Finalment, el 23 d’abril de 2010, es va inaugurar aquest nou espai arqueològic de 680 m², integrat plenament en el teixit urbà i molt a prop del centre neuràlgic de la ciutat.

Un projecte arquitectònic al servei de la història

El projecte arquitectònic, obra de Josep Llinàs, proposa un recorregut clar i didàctic que facilita la comprensió del jaciment. L’itinerari segueix un model similar al del conjunt arqueològic de la plaça del Rei: una passarel·la elevada que acompanya el visitant i respecta les alineacions originals de les estructures antigues.

Aquesta solució permet que “l’obra nova” dialogui amb “l’obra vella”, reforçant visualment els espais i ajudant a interpretar-los. Destaca especialment el circuit semicircular que s’adapta a la forma dels silos medievals, un dels elements més impactants del conjunt.

La domus romana: luxe i representació social

La domus, propietat d’un personatge rellevant de la ciutat, va ser construïda al segle IV, en un moment de prosperitat i dinamisme de la Barcino romana. Seguint l’esquema clàssic de l’arquitectura domèstica romana, la casa s’organitzava al voltant d’un peristylum, un pati porticat que aportava llum i ventilació i que actuava com a espai central de reunió i vida familiar.

Al voltant d’aquest pati s’obrien diverses estances, algunes pavimentades amb mosaics policroms i decorades amb pintures murals que evidencien el rang social i el nivell econòmic dels seus habitants. Les restes arqueològiques també suggereixen la possible existència de termes privades, un element habitual a les residències més importants de la ciutat.

Els silos medievals: la Barcelona comercial

El segon gran element del jaciment són els sis silos medievals, que formaven part d’una gran alhòndiga situada a la juderia de Barcelona. Aquests espais funcionaven com a magatzems on els mercaders que arribaven a la ciutat dipositaven les mercaderies i, sovint, hi passaven la nit.

Impressiona tant la capacitat com l’alçada, amb estructures que arriben gairebé als quatre metres, així com la qualitat del sistema constructiu. Aquest conjunt posa de manifest la importància comercial i econòmica de la Barcelona del segle XIII i el paper clau de la seva comunitat jueva.

Un espai imprescindible per entendre Barcelona

La Domus del carrer Sant Honorat és molt més que un jaciment arqueològic: és un testimoni viu de la superposició de capes històriques que defineixen Barcelona. Un espai on la Barcino romana i la ciutat medieval conviuen sota els carrers actuals, recordant-nos que la història de la ciutat continua ben present, només cal saber on mirar.

Entre les Rambles i el Portal de l’Àngel, lleugerament per sobre del carrer de Portaferrissa, s’obre una plaça dedicada —o millor dit, agermanada— amb la ciutat de Madrid. És aquí, a la plaça Vila de Madrid, on descobrim una de les joies més sorprenents i sovint desconegudes de les restes de la Barcino romana: la Via Sepulcral Romana.

Costa de creure que tanta història pugui concentrar-se en un espai tan reduït. A primer cop d’ull, el carrer de la Fruita, on es troba aquest jaciment arqueològic, sembla un carrer més de Ciutat Vella: estret, antic, flanquejat per edificis que respiren passat. Un d’aquells carrers pels quals difícilment t’aturaries a passejar, sobretot si tenim en compte que es troba pràcticament al costat del Palau de la Generalitat.

I aquí rau part del seu encant. A pocs metres del bullici constant de la plaça de Sant Jaume, del pas inacabable de gent pel carrer del Bisbe o de l’ambient sempre animat de la plaça de la Catedral, aquest racó queda gairebé buit. O directament buit. El contrast és tan gran que sorprèn. El dia que vaig fer la visita no hi havia ningú més: el jaciment, el silenci i jo.

És cert que l’espai només obre els diumenges de 10 a 14 h, fet que pot portar a pensar que no és visitable o que té un accés molt restringit. Però la sensació és que el principal motiu del seu desconeixement no és l’horari, sinó que molta gent simplement no sap que existeix. I és una llàstima, perquè estem parlant d’un indret que ajuda a entendre millor la Barcino romana i la continuïtat històrica de la ciutat.

Com passa amb moltes de les restes arqueològiques del MUHBA situades al subsòl del centre històric, recórrer aquest espai és una invitació a imaginar com devia ser la vida a la ciutat fa segles: com s’organitzaven els espais domèstics, quina importància tenia el comerç i com el pas del temps ha anat superposant capes d’història sota els nostres peus.

Potser no és l’espai més espectacular ni el més complet de tots els jaciments del MUHBA, però funciona perfectament com a complement de la resta de visites. I, sobretot, ofereix una experiència tranquil·la, gairebé íntima, molt allunyada de les aglomeracions habituals del centre de Barcelona.

Un d’aquells llocs que no criden, però que quan els descobreixes, ja no oblides.