La ciutat que coneixem avui, com totes, va tenir un inici. Iulia Faventia Paterna Barcino és l’origen de Barcelona. Va ser l’Imperi romà qui va fundar aquesta colònia, que amb el pas del temps va créixer fins a esdevenir la ciutat que coneixem avui.

Dels laietans a Barcino: el naixement d’una ciutat

Abans que Barcelona fos Barcelona, aquest pla obert entre rius i mar ja tenia nom, vida i memòria. Entre els segles VI i I aC, el territori estava ocupat pels laietans, un poble iber arrelat a la terra, dedicat a l’agricultura, la ramaderia i la mineria, i ben connectat amb les rutes comercials mediterrànies. No vivien aïllats: comerciaven amb Empòrion i miraven al mar amb mentalitat oberta, molt abans que arribessin les àguiles romanes.

El principal nucli iber de la zona probablement s’alçava a Montjuïc, un punt estratègic per controlar la desembocadura del Llobregat. D’aquest assentament, però, gairebé no en queden rastres: la urbanització moderna i segles d’extracció de pedra han esborrat bona part del passat. Tot i així, la presència ibera també s’intueix al mont Tàber, el cor de la futura ciutat, on una estela amb inscripció ibèrica —avui desapareguda— n’és l’únic testimoni conegut.

L’arribada de Roma ho va canviar tot. A partir del 218 aC, en el context de la Segona Guerra Púnica, els romans entren a la península i inicien un procés lent però imparable de conquesta i organització del territori. Inicialment, els grans centres romans de la zona van ser Empòrion, Rhodae i Tarraco, però el petit promontori del Tàber, amb un port natural i una posició clau dins la Via Augusta, acabaria revelant tot el seu potencial.

Va ser durant el regnat de l’emperador August, entre el 15 i el 10 aC, quan es va fundar oficialment la colònia romana que donaria origen a la ciutat: Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. El nom no era casual: Barcino era probablement la llatinització del topònim iber Barkeno, una manera d’imposar Roma sense esborrar del tot el passat.

Els primers habitants van ser veterans de les guerres càntabres, lliberts procedents de la Gàl·lia Narbonesa i colons itàlics. No era una gran ciutat, però sí una ciutat amb ambició. Gràcies a la seva situació estratègica, al comerç marítim i terrestre i a privilegis fiscals, Barcino va créixer amb rapidesa. Als segles II i III dC va viure el seu moment de màxim esplendor, amb una població d’entre 3.500 i 5.000 habitants i un nivell de vida notable, com demostren els mosaics, escultures i restes arqueològiques conservades.

La ciutat romana va ser també un centre agrícola potent, especialment pel conreu de la vinya, amb un vi exportat arreu de l’Imperi. Al seu voltant, el territori es va organitzar mitjançant la centuriatio, una ordenació racional del camp que encara avui deixa petjada en el paisatge.

Amb el pas dels segles, Barcino va anar transformant-se. El cristianisme hi va arrelar aviat, el centre de poder es va desplaçar del fòrum a la basílica, i la ciutat va sobreviure a la decadència de Roma fins a convertir-se, ja al segle V, en escenari de reis visigots i de l’inici d’una nova etapa històrica. A partir d’aquí, Barcino ja era Barcelona.

Dos mil anys després, Barcino encara és present a la ciutat. Alguns vestigis es mostren al carrer, a plena vista; d’altres resten amagats dins d’edificis o museus.

Conèixer-los i entendre la seva història és clau per comprendre Barcelona.

Aquí en pots saber més… i potser animar-te a anar-los a descobrir.